Molesta amb l’Sgae

Una ha trucat a l’Sgae per saber si el seu primer disc el podrà posar a regalar, en descàrrega directa. I resulta que la resposta ha estat: “senyoreta, això està prohibit si no paga abans a l’Sgae els drets que pertoquen”. Aviam, perdoni, però és que aquest disc és meu, les cançons són meves i puc fer el que em roti. Sort que ningú en fa cas i que, si comencen a buscar les pessigolles, el laberint internauta és tan gran que ens podrem buscar les mil-i-una raons per no pagar. Això està clar. Però no és coherent que persegueixin als compositors, és trencar amb la cultura directament. Deixarem de fer música. O teatre. O cinema. Perquè aleshores també perseguiran els èxits del youtube… No m’ho vull ni imaginar. En aquell moment arribarà la revolució contra l’Sgae, espero…

Pensava en tancar aquest blog, per les amenaces rebudes, però… què cony!

No m’hauria de sorprendre però em sorprèn

No m’hauria de sorprendre que els mitjans comparessin el nou disc d’Els Amics de les Arts amb l’efecte Manel, però em sorprèn perquè el Bed & Breakfast no ho pretén. Simplement és una evolució del so dels Amics, que per fi han gosat incorporar bateria i baix i deixar de banda les bases. Si fan el mateix per al directe, poden arribar a ser una banda potent de veure. De fet, personalment m’agradaria molt.

No m’hauria de sorprendre que La Pegatina omplís per segona vegada aquest any el Cotton de Lleida, on al març van batre un rècord històric amb més de 1.200 persones d’aforament, però segueix sorprenent que un grup com ells, que mai surten a les revistes aconseguixi fites d’aquest tarannà. Han lluitat molt i han sabut triar el camí.

Gertrudis no s’acaba encara

Són ja unes quantes les notícies que hem vist anunciant el final de Gertrudis. Però això no és cert del tot. Segons ells, deixen de tocar a Catalunya, és a dir, que deixaran de fer els bolos de festes majors catalanes. Seguiran amb els festivals que els puguin sortir i no descarten expandir la seva música fora del principat. Però no es poden demanar caixets gaire alts si no et coneixen fora, i aquest és l’impediment de molts grups, que acaben cremant els bolos catalans, perquè no els surt a compte tocar fora, tot i que a llarg termini és més rentable. La vida del músic és la de l’emprenedor i l’economia d’escala: sempre obrint noves fronteres mantenint viva la flama que has encès.

Aquest quasi final dels Gertrudis respon, de totes maneres, a un canvi generacional en el món del “mestiflatge” català. La cosa no està per tirar coets: Rauxa ha desaparegut pràcticament i Strombers acaba d’entrar a Tercera Via rebaixant el caixet a la meitat del que el tenia l’any passat. Gertrudis era la tercera punta del triangle, però també s’esvaeix aquest referent. Dos grups van entrar a l’escena l’any passat i han arrasat amb els bolos d’aquests tres. Són La Troba Kung-Fu i, en menys mesura, La Pegatina (dels quals no se n’acostuma a parlar gaire malgrat que els seus adeptes creixen exponencialment). Aquests dos grups, però, encara no han cremat el mercat i l’any que ve haurien de deixar de tocar una mica per Catalunya si volen seguir vius. Si aconsegueixen sortir de terres catalanes, cosa que ja estan fent i, segons diuen, amb força èxit, donaran un salt qualitatiu important i es començaran a obrir camí per ser els hereus de Delinqüentes i Ojos de Brujo.

Tornant als Gertrudis, el cert és que no els ha anat massa bé el disc en directe de celebració dels 500 concerts. Però ja sabien que les ventes no estaven per tirar coets, no? Si tornen, que sigui amb ganes. Perquè la música, si la comences a reproduir rutinàriament perd tota la gràcia i t’acabes cremant.

Un altre cop Manel

No vaig a per ells, que consti. Sinó a per tot el que els envolta. No entenc què ha passat amb els premis ARC. Tots sabíem que guanyarien el premi a artista revelació, però era realment lògic? No.

Els premis ARC els dona l’Associació de Mànagers, Representants i Promotors de Catalunya. Entre el jurat, uns quants promotors i algun que altre membre del grup Enderrock. Els guardons s’entregaven, en principi, tenint en compte l’any 2008.

Però fixem-nos en quan va començar el boom Manel, perquè no va ser fins el nadal de 2008 que no van treure el disc que els ha portat tan amunt. Aleshores? La veritat és que estic una mica farta de la necessitat que tenen aquests promotors per afavorir grups d’aquesta manera.

Els premis haurien d’anar cap al grup més sol·licitat per a actuar l’any passat. Evidentment, aquests són els nois de La Pegatina. Però canten en castellà la majoria de cançons. No interessa que guanyin (Per cert, avui han estrenat un vídeo molt fresc: http://www.youtube.com/watch?v=zyiNZqKumGA).

At Versaris no guanyaria perquè fa hip hop i Teràpia de Shock ja van ser grup revelació dels premis Enderrock de fa un any i mig. I no han acabat de funcionar.

Tot això va en detriment dels Manel, segons ho veig jo, perquè al final hi ha un sector que els està agafant mania, perquè no agraden a tothom. El públic català va a veure concerts enèrgics i a ballar. La música i les lletres acostumen a ser el de menys. Se’ls acabarà donant una imatge que no és la que els pertoca. I els impossibilitarà treure un segon disc. Esperem que no. Però tampoc renunciaran a l’èxit, tenint-ho tan fàcil.

La plataforma Tercera Via (2)

Entrevista a Albert Ferré, soci fundador de Tercera Via i líder de Sota Zero.

 

1.- Per què va néixer Tercera Via? Quines són les altres dues vies?

Una tercera via sempre neix perquè les altres dues no són efectives. És un pla C. En el cas de l’associació, Tercera Via, com a promotora musical, neix per els obstacles que l’administracó i el mercat musical posen als nous artistes. una via era la industria i l’altre els grups solitàris. Val a dir que en cuatre anys de vida, Terecra Via ha fet bullir l’olla i ha creat debats i espais de reflexió que han fet que aquestes dues vies comencin a reconciliar-se amb les necessitats reals dels músics.
 
2.- És veritat que al principi se us anaven a unir els Obrint Pas?
 
No. Obrint Pas és una banda de referència per a moltes de les bandes i per a molt públic. Són amics de l’asosciació, i ens han donat suport tant com han pogut. Però cadascú es troba en esferes diferents del mercat: Obrint pas en la comercial i Tercera via en l’alternativa de base.
 
3.- És impressionant com ha pujat la vostra plataforma, a nivell d’espònsors i d’ajudes institucionals. Com ho heu fet?
 
Tercera Via és una associació que s’autogestiona, s’autofinança i s’autoimpulsa. L’ajut públic que rep l’entitat, és mínim, tenint en compte que la tasca social i cultural que fa Tercera Via pel país és molt gran. L’associació no només reactiva el panorama musical, dóna suport  les bandes de base, organitza festivals de música en directe i en català, apropa la música als joves, sinó que fa tot això i a més sense ànim de lucre. Tercera Via està fent una funció social i cultural a la qual les administracions haurien de donar més suport, en tant que els benficiats són uns quants centenars de milers de catalans, directa i indirectament.
 
4.- Una mica de promoció de Tercera Via, va. Per què és bo pertànyer-hi?
 
És bo només per aquelles bandes del país, que no els serveixen les regles de joc del mercat. Per aquells grups que volen ser totalment independents, que ténen un gran potencial en directe i la voluntat d’esdevenir professionals i viure de la seva creació. Tercera Via és una plataforma que fa promoció d’aquests artistes. Per tant, pertànyer a Tercera Via és bo si comparteixes el ‘modus vivendi’ de tot el col·lectiu: música i músics, lliures i en directe!
 
5.- Quins són els vostres grups estrella?
 
Les estrelles i les medalles només les pot col·locar el públic. Quins criteris serveixen per catal·logar els músics d’estrella? El catxé? El públic què el segueix? El nombre de bolos? Els discos editats? La crítica? Totes les bandes de Tercera Via, pel fet de formar part de l’entitat, de creure amb el què fan i fem, ténen una estrella ben reconeguda. La varietat és tant gran, que la mostra per fer un judici de tal magnitut, hauria de ser igual de gran. Fem una enquesta al col·lectiu? jej
 
6.- Alguns grups creuen que se’ls rebaixa el caixet a l’hora de la contractació per poder afegir altres bandes de Tercera Via dins el mateix preu. Expliqueu-ho.
 
Tercera Via és una promotora,  no pas una productora ni empresa. En tant que no es dedica a la contractació, Tercera Via no decideix cap catxè de ningú, i molt menys de bandes que són fora de l’entitat. Tercera Via només organitza un festival propi: el FesTOUR, que té unes característiques que el fan únic: és itinerant, és en català, i hi actuen un cap de cartell, una banda local i 2 de Tercera Via. El cartell el tria l’organització que porta el fetsival fins al seu poble (Tercera Via aquí no s’hi posa). Pel que fa als diners: en tot el què fa Tercera Via no hi ha comissions, perquè eliminem els intermediaris. És una de les condicions que les bandes de Terecra Via han de cumplir a l’hora d’entrar a l’entitat: no hi ha mànagers, els grups cobren la totalitat dels seu catxés i gestionen els seus contractes. De manera que els preus deixen d’estar inflats un 10, o un 20 o un 50% com fan algunes empreses del mercat musical. Pel que fa a les altres bandes que participen al FesTOUR: cobren el que els seus representants demanen, simplement. Les bandes de Terecra Via no perjudiquen a cap altra banda, ben bé al contrari, gràcies al FesTOUR moltes bandes del país estan tenint més bolos que mai.
 
7.- Com es porta això de formar part de Sota Zero, un grup que es troba dins de Tercera Via. Ha de comportar moltes pressions a nivell d’imatge, suposo.
 
És entrar en terreny personal, però bé. Soposo que és una inquietut que no deixa dormir a molta gent! jejej Sóc component de Tercera Via i de Sotazero, dos espais molt ben diferenciats. És cert que la meva feina altruista i de dedicació absolutra a l’associació, no tindria raó de ser si la meva banda no hi estigués al col·lectiu. És evident i crec que comprensible. La meva feina ha fet que 490 bandes es beneficiin de Terecra Via, i per tant que formi part de Sotazero o no, al cap i a la fi no hi té res a veure. Però s’ha de dir que, son 10 les bandes que formen part directament de Tercera Via, i de cadascuna hi ha algun membre que també està implicat directament a la feina del dia dia de l’entitat ( com en el meu cas). Tercera Via al cap i a la fi és un col·lectiu, que entre diverses persones tirem endavant. Els grups de l’entitat treballen per Tercera Via, i de nou això no seria possible si les seves bandes no estiguesssin dins el col·lectiu. Tot i això hi ha gent que no té més inquietut que la d’ajudar als músics i treballa per tercera via sens e ser-ho, com és la gent que es dedica a promoció, a la fotografia i al web de l’entitat.
 
8.- Què tenen els FesTour per diferenciar-se d’un concert normal. …s un producte que està deixant de ser un cop a l’any per vendre’s a moltes festes majors.
 
Mai ha sigut un únic concert l’any! És un festival itinerant des del seu naixement ara fa 4 anys, que ha crescut perquè era la seva evolució natural. El seu creixement ha estat exponencial: el primer festival, d’un concert; el segon festival, de dos concerts; el tercer festival, de cinc concerts…fins l’edició d’enguany: el quart festour, d’una quinzena de dates tancades. El FesTOUR no es ven, són els col·lectius de joves i associciacions qui volen un festival just per a tothom. Les regles de joc canvien i Tercera Via ho posa fàcil. Els joves que volen organitzar un gran festival en directe als seus pobles, creuen en la filosofia de Tercera Via, i l’entenen des de bon principi. El FesTOUR fa parada allà on algú demana que hi pari. És cert que és un festival que té cabuda dins d’altres festivals o festes: es tracta de fer un tour de dates per impulsar la música emergent.
 
9.- Cap on creieu que anirà Tercera Via? Fins on arribareu i fins on us agradaria arribar?
 
Tercera Via es regenera cada temporada, amb noves bandes. Així que la necessitat natural de la música ja fa que sobrevisqui l’entitat. Les fites d’enguany són: la internacionalització de la música i les bandes de l’entitat, l’obertura  d’altres eines web pels músics d’arreu, ampliar el cata·Leg de bandes que actualment formen 490 grups dels Paisos Catalans en el col·lectiu web i sortir més cap a Europa i Asia.
 
10.- Quins són per vosaltres els grups mès forts de l’escena catalana que s’emmarquen en l’estil musical de Tercera Via?
 
Tercera Via no té estil! Nomé scal clicar al web www.terceravia.org, entrar a la secció Tots els Grups, i intentar quedar-se amb una de les 490 bandes que s’han registrat. És impossible! El més fort és sempre el més visible! Terecra Via vol donar visibilitat a tots els artistes del col·lectiu per fer-los forts! Terecra Via, segueix amb la revolució, amb la seva revolució!

La plataforma Tercera Via

A aquestes alçades, tothom que conegui una mica el panorama musical català, sabrà què és la plataforma Tercera Via. Quan va nèixer, el projecte Tercera Via era una utopia que esbiaixava una viabilitat inèdita. La plataforma comptaria amb una quantitat de grups que es mourien per Catalunya, de concert en concert, i que comptarien amb l’hospitalitat de la resta de grups per sobreviure. Dit d’una altra manera, si jo tinc un grup i vaig a tocar a Lleida, i allà hi ha un altre grup de Tercera Via, ells em donaran un lloc on hospedar-me, i jo faré el mateix en cas contrari.

Al principi, segons s’explica, fins i tot els Obrint Pas hi van estar interessats. Però ràpidament es van tirar enrera. No tenien motius per malgastar el seu creixement en un projecte que tot just començava i que tampoc sabien cap on aniria. La proposta inicial era només la punta d’un iceberg, que tenia una base més sòlida darrera: l’intent de Tercera Via de convertir-se en una promotora de concerts.

Val a dir que el creixement ha estat meteòric, sens dubte. L’Albert Ferré, principal artífex del projecte i vocalista de Sota Zero, ha aconseguit que la seva promotora/productora esdevingui una filla mimada del govern, dels principals patrocinadors i d’alguns mitjans de comunicació. Quan escrigui un llibre, me’l compraré. Serà un bon màster en relacions públiques, segur.

De totes maneres, les intencions inicials van desaparèixer ràpid quan va aconseguir donar una mica de nom als Sota Zero (tot i que la seva proposta no acaba d’enganxar el públic). Després d’això, van venir els FesTour, uns concerts organitzats per Tercera Via, amb l’aparença de festival. Després de fer-ne un a cada província, aquest any ja es ven com un producte a les festes majors. Una forma de donar-ho tot fet als ajuntaments, que s’estalvien problemes d’organització. Tercera Via els ofereix un cap de cartell i hi afegeix grups de la plataforma.

Igual que ja van fer altres promotores en el seu moment, com La Traca, Subirós, Victori, etc., Tercera Via s’està intent obrir camí poc a poc entre els ajuntaments venent el FesTour i els caps de cartell a un preu que no és el que pertoca. Els caps de cartell abaixen el preu una tercera part per tocar.

No sabem fins on arribarà això. Però té pinta que anirà a més i tinc la impressió que d’aquí no gaire, potser per a la nova temporada, s’incorporaran bandes cada cop més grans. El mercat està malament i necessiten assegurar-se almenys tenir els FesTours per tocar.

Thriller i l’incendi

Michael Jackson li va dir a Quincy Jones, el qui havia de ser el seu productor: “Hem de fer un disc on cada cançó sigui un èxit”. Aquell disc era Thriller. No hi ha dubte que ho van aconseguir.

El que en aquell moment va ser un repte, ara serà un deure. Tenim una forma de consumir música on només sobreviuen els èxits. Agafem un disc, l’escoltem una vegada, i ens copiem les que ens semblen les millors cançons a l’iPod, mp3, mp4, etc. I d’aquí no passarem, a no ser que tinguem un moment de debilitat i pensem en el “i si era bo tot…?”.

Això fa plantejar-se als músics uns nous interrogants com a autors, perquè és evident que hi ha cançons de grups coneguts que passen a l’oblit en un tres i no res. Hauran de fer discos plens de cançons addictives i excitants. L’època dels grups d’un sol hit està començant a passar a l’història (tot i que tornarà, no hi ha dubte).

Aquest fet que explico passa també amb els vídeos, que només es consumeixen a la xarxa. Si busco una sèrie i veig dos capítols seguits que no m’impacten, segurament deixaré de veure-la. Una pressió pels autors, perquè és complicat, per no dir impossible, saber la sensació que causarà una obra mentre l’estàs fent.

Sí, d’acord, aniré més lluny: el que de debò m’estic preguntant és quina necessitat hi ha de fer discos, existint els EP’s i els senzills? Si al final els guardem al nostre reproductor, no és millor que estiguin a l’e-Mule, Ares, etc., i que ens les descarreguem quan ho necessitem. De totes maneres, el músic seguirà vivint dels concerts i no dels discos (aquest any s’han incrementat en un 60% els ingressos de concerts en detriment de les ventes).

Asstrio

Recordo haver estat a Martorelles veient el darrer concert d’Arecio Smith amb La Kinky Beat. Em va impactar molt l’energia que podia arribar a despendre una barreja tan inusual de músics com aquella, on hi havia artistes d’escola i artistes de carrer, però tots a una i amb l’únic objectiu de fer feliç al públic i no als propis músics, com acostuma a passar sovint. Mai havia gaudit de tiretes al dia següent d’un concert. Era impossible no saltar com a bojos.

Al Santi Serratosa no el vaig poder veure mai en directe amb Gossos, perquè vaig deixar d’estar pel grup quan van deixar de banda el quartet de corda. Ara potser serien uns Tryo a la catalana/espanyola, però deurien tenir ganes de passar a alguna cosa més dura. I allò tan dur potser era una muralla, al cap i a la fi.

Als premis Enderrock de fa un parell d’anys vaig descubrir Asstrio i em vaig sorprendre de veure l’Arecio de nou, però amb un posat més tranquil (molt més tranquil). Segurament estava més en la seva salsa. També el Santi Serratosa disfruta com un nen petit. I es transmet al públic.

Escric avui sobre ells perquè després d’haver-los reprès a Argentona i a Gràcia (com es nota que he tornat uns dies de Fraga), necessitava recomanar el seu directe. Tot i que si voleu comprar-ne els discos, van molt bé per conduir. És jazz, sí. Però no hi molesten les caricatures. La textura de teclats i guitarres és suau però calenta i penetrant i això, segurament, és el que m’enamora d’ells.

els Manel

Ai Dolors, porta’m al ball. Però al ball de disfresses. Allà on tothom sembla un altre i on els altres semblen d’allà quan són d’aquí.

Sí, avui és quan hi hem d’anar.

Recordo els Manel als jardins de la UB, al CAT i al Razz. També els recordo al seu MySpace quan presentaven la seva maqueta al Sona9. Gràcies a ells, un pot tenir el gust de descobrir un bon grup als amics. I com agraden els reconeixements amicals!

Recordo que aquell mateix directe, cançó per cançó, és el que segueixen repetint amb la presentació del seu disc, un any després. Abans evitàvem badallar, ara tenim la boca oberta per cantar-ho tot. I és el mateix d’abans.

Persones que abans no anaven a veure concerts, ara van a veure Manel. Persones que abans no haguessin donat una sola oportunitat a un grup en català, ara demanen més i millor. I se’ls haurà de donar les gràcies, suposo. Però no els ho donem tot als Manel, sisplau.

Parlem de famílies. A la família Vallvé, on hi milita l’Arnau Vallvé, bateria del grup (tot i que també toca a Se Atormenta una Vecina), també hi ha altres perles com el Pau Vallvé (Estanislau Verdet i u_mä). Es van conèixer amb la resta del grup des de petits a la mateixa escola, el Costa Llobera de Sarrià. Són estudiants de l’Esmuc, ara. Aquest és un perfil amb el que corresponen molts joves de Barcelona actualment. Tots amb molt de talent i poques aspiracions. Cap d’ells suficientment emprenedor com per tirar un projecte endavant.

I això és el que farà morir els Manel, ja ho podem avançar. Mentrestant, sí, Dolors, gaudim d’ells. Però els podríem, també, declarar la guerra, perquè no es neguin a fer entrevistes alegant que tenen molts concerts o altres formes de quedar malament amb la gent que els ha ajudat a pujar com l’escuma.

Parlen d’ells i de Sisa, Joan Miquel Oliver, Pau Riba i molts més. Haurien de prohibir fer música als escriptors amb bones idees, eh, Dolors? Dels grups de fora ens ha d’agradar la música, dels d’aquí la lletra. Sort que el panorama català musical no és només música pop-rock. Sort que aquí no mana només TV3 i l’Enderrock. Sort que tenim una salut musical variada.

Dolors, porta’m al ball. Al ball de gegants. Que m’amagaré sota la faldilla d’una geganta i començaré a dir barbaritats. I totes semblaran de debò.